D’açò de tirar-se pets
i rotar per lo traser,
un tractadet ne vullc fer
per a ignorants i discrets.
Assentats uns notadets,
podré, en major claritat,
indagar en puritat
del pet d’essència i substància,
perquè no hi haja ignorància
d’esta important veritat.
Nota primer: que el petar-se
no està prohibit per llei,
i així al vassall com al rei
los és llícit desventar-se.
Ni crec jo que puga dar-se
principi més evident,
quan tots creuen firmement
ser cosa molt natural,
i el no haver-hi ningun mal
en obrir-li porta al vent.
Nota en seguida: que el pet,
sent efecte d’una causa
interior, i que en gran pausa
va rodant per lo secret,
no perteneix, segons dret,
al juí i coneiximent
de l’Església, si no ment
aquell adagi que indica
que l’Església no judica
lo que passa interiorment.
Nota tercer: que tot pet,
sent efecte necessari,
és mixto de voluntari,
no en in fieri sinó en fet.
Segons este notandet,
no es pot lo pet evitar;
mes es podrà, a tot tirar,
suspendre per un breu rato,
hasta donar de barato
lo que li pot costar car.
Nota quarta: que de cosa
tan substancial com lo pet,
no se’n trata en ningun dret,
facultat, ni llei, ni glosa;
gran descuit, i que a mi em posa
en la major confució,
veent que hasta Salomó,
que de tot va disputar,
lo pet se’l volgué deixar
arrimat en un racó.
Nota també: que no obstant
que de pets hi ha gran collita,
mai hi ha qui li pose dita
ni l’arrende per un tant.
Quin punt tan interessant
a la indústria popular!
En ell devien posar
ses mires les societats,
i no deixar mal lograts
tants pets com veuen tirar.
Assentada esta doctrina,
que més certa no pot ser,
averigüem què ve a ser
açò de la petorrina.
Si és matèria crassa o fina,
si és ent de raó o real,
si és el petar-se bo o mal,
quant siguen els seus efectes
i quan pot patir defectes
lo petar de cada qual.
Siga, puix, la conclusió:
que el pet és un poc de vent
molt corromput i pudent,
que pren tan mala impressió
de passar per lo canó
i per altres parts merdoses,
que componen les sabroses
relíquies de tot menjar,
i per lo budell culà
colen sempre rejuploses.
Probatur: que el pet és vent
és per si cosa tan clara,
que és per demés que jo ara
prove lo que és evident.
Lo roïdo que se sent
quan lo cul està petant,
i el desvanir-se a l’instant
lo que s’ou i no es pot veure,
és prou per a fer-nos creure
que el pet és un vent volant.
Que del pet la gran pudor
no siga pròpia del vent,
no és cosa menys evident,
pèrquè lo vent no té olor.
Ergo, de causa interior
li prové la corrupció:
de la merda o cagalló
es deu creure li provinga,
i que, ja fora, es retinga
lo que contragué el caixó.
Qui ignora les qualitats
que solen contraure els vents,
de passar per llocs pudents
i per pobles apestats?
D’ací les enfermetats,
d’ací les constel.lacions
d’unes altres poblacions,
se’n passen molt fàcilment,
sent qui les porta lo vent
i ses males impressions.
Confirma ser veritat
el tindre tot pet pudor,
mes noi d’un mateix olor,
puix hi ha gran diversitat.
Uns olen a socarrat,
altres saben a rostit,
aquells suponen enfit,
aquells altres diarrea,
no pocs denoten marea
i lo lloc d’a on han eixit.
Sentat, puix, que el pet és vent,
anem ara a averiguar-hi
si és un vent elementari
i reté el ser d’element.
Ell és principi evident
que tot vent és sec i fred;
qualitats que no té el pet,
quan és molt calent i humit,
puix a pets s’escalfa el llit
i s’humeta el faldaret.
Mes diu la filosofia
que no hi pot vàcuo haver,
fent l’experiència saber
que tot buit el aire complia.
Si fóra cert, jo ho creuria;
mes no, puix veig lo contrari;
puix qui buida el seu armari
del vent que té per lo cul,
alleugera son baül
pel forat del tafanari.
Probatur més: sent lo vent
lo que sol aigua portar,
lo vent que nos fa petar
anuncia merda corrent.
Ergo sols serà element
per la part que mou tronades,
i al punt en fa apedregades
de xoriços, mondonguilles,
cocos, confits, peladilles,
de què n’ompli les privades.
"Pare" Francesc Mulet
